El
Govern de la Generalitat ,
més aviat el Departament d’ Economia que el Empresa i ocupació, ha promulgat la
implantació d’una taxa turística que grava l’allotjament en els establiments
hotelers i similars (creuers, etc) en funció
de la seva categorització. En el cas dels hotels aquesta rau en funció
de les seves estrelles.
L’aplicació
de la taxa és indiscriminada sobre el territori, sense tenir en compte que ni
la oferta, ni per tant la demanda, son homogènies. Així doncs, a ningú no
escapa que Barcelona és una destinació cosmopolita a la que els viatgers
s’adrecen, entre d’altres aspectes, pels seus atractius arquitectònics únics.
Altres destinacions del nostre país, especialment, les de vacances, no estan
mancades d’atractius, però han de competir amb moltes altres tant de l’estat
espanyol, com de l’arc mediterrani que també en tenen.
És
evident que, en tal context, la competència no només rau en la qualitat dels
serveis, sinó també, essencialment, en el preu. L’aplicació de la taxa en els
termes que ha estat proposada comporta en primer lloc un greuge comparatiu amb
la resta de destinacions de l’estat espanyol –que només s’arranjarà si
veritablement el govern espanyol es decideix a implantar la mateixa taxa, amb
la possibilitat en tot cas de fer-ho en termes més competitius que la catalana-
i també amb la resta de destinacions de la mediterrània, que compten amb una
pressió fiscal i unes càrregues socials molt menys exigents que les nostres, fet
que té una incidència evident en el preu.
Si
fútil és l’argument de que els recursos recaptats ho seran per aplicació en
tasques de promoció turística, ja que a ningú escapa que el que es pretén, “de
facto”, es diferir al sector el finançament de la promoció per a destinar els
recursos públics que fins ara s’hi aplicaven a les necessitats imperioses de la
tresoreria de la Generalitat. No
deixa de prendre força en el territori la percepció de que la concepció territorial
del Govern és malauradament, a l’igual que la espanyola, centralista i radial.
Clars exemples de tal fet son l’afer Ryanair i la pròpia taxa turística.
És
de sentit comú arribar a la conclusió de que una taxa indiscriminada i
homogènia te un impacte més gran en els preus petits, i així l’impacte de la
taxa sobre la factura d’una estada en un hotel de Barcelona és molt inferior al
que te en una població de la Costa Brava ,
on els preus, son molt inferiors i per tant els marges de benefici.
La
única conseqüència immediata que pot esdevenir de la taxa tal com estat
concebuda i aplicada, i tant de bo m’equivoqui, ha de ser només la encara més
gran precarització laboral del sector, l’empitjorament de la qualitat del
servei prestat i qui sap si una infra-categorització de la planta hotelera per
minimitzar l’impacte de la taxa en el preu. Totes tals indesitjables
conseqüències només poden ser minimitzades per la generositat del sector i la
seva contrastada capacitat d’adaptació a la històrica manca d’atenció que li
dispensa l’administració, a títol d’exemple no intervenint o fent-ho molt
mínimament, en la ingent bossa d’allotjament il·legal existent, que hi
competeix deslleialment.
Un
dels pilars bàsics de la nostra economia, l’aparador principal del nostre país
per aquells qui ens visiten no pot veure’s novament,ignorat i menystingut. Cal
per tant, al meu entendre, una profunda revisió de la taxa tant conceptual com quantitativament
que comporti, ja no la seva supressió, en tant que pot ser precisa i adequada,
sinó la seva adaptació a la realitat econòmica i social del territori.
Jordi
Orobitg i Solé
Regidor
de turisme de l’Ajuntament de Lloret de Mar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada